El llac Mono, un ecosistema extrem i en perill

NASA Landsat 7 image. Foto Credit

NASA Landsat 7 image. Foto Credit

El llac Mono es troba a la part superior de la Vall del Riu Owen, al costat del Parc Nacional de Yosemite a Sierra Nevada (Califòrnia). Format fa 760.000 anys, és un dels llacs més antics d’Amèrica del Nord. És un llac del tipus endorreic, és a dir, que no té sortida al mar, i això fa que les sals i els metalls quedin retinguts actuant de testimoni dels temps passats. Per aquesta raó presenta una elevada salinitat al voltant de 78 g/L (als oceans és de 31.5 g/L) i una elevada alcalinitat amb un pH de 10.

Aquestes condicions converteixen aquest llac en un ambient extrem, com és el cas de la Mar Morta, i on pocs organismes hi poden sobreviure. Hi trobem espècies que han evolucionat adaptant-se a aquestes condicions i que són molt vulnerables als canvis que puguin afectar aquest ecosistema tan especial. L’aigua del llac està poblada per bacteris i algues microscòpiques que serveixen d’aliment a un petit crustaci (Artemia monica) i a unes mosques alcalines (Ephydra hians). Quan visites el llac, et crida l’atenció la munió d’aquestes mosques que es troben per casi tota la superfície. Aquests animals són osmoreguladors i estan adaptats a expulsar les sals i minerals del seu cos que altrament els serien tòxics. Aquestes mosques són l’aliment clau per les aus que es refugien a les seves dues illes i d’altres aus migratòries que hi fan parada. Antigament les pupes servien d’aliment als indis Kutzadika.

Xarxa tròtfica particular del llac Mono. Extret de la South Tufa A self-guided walking tour of Mono Lake

Xarxa tròfica particular del llac Mono. Extret de la South Tufa A self-guided walking tour of Mono Lake

Mosques alcalines que invadeixen els límits del llac.

Mosques alcalines que envaeixen la riba del llac.

L’aigua subterrània que es drena per la conca aflora a la seva base arrossegant metalls i minerals com el calci. Quan el calci es troba l’elevada concentració de carbonats del llac es generen precipitats de carbonat càlcic que es disposen en forma de xemeneies anomenades tova calcària (en anglès “tufa”). A més és una zona activa geològicament i hi trobem petits cons volcànics que envolten el llac accentuant la particularitat del paisatge.

Toves (tufes) descobertes al baixar el nivell del Llac Mono

Toves (tufes). Particulars construccions de carbonat càlcic característiques del llac Mono

Les toves estaven submergides fins que una vegada més, la set de Los Angeles va començar a divertir l’aigua dels rius que hi confluïen. D’aquesta manera, el nivell d’aigua va començar a descendir fins a un màxim de 14 m de la superfície inicial, perdent la meitat del seu volum i provocant que la salinitat es doblés amenaçant greument els endemismes d’aquest ecosistema tan particular. Les aus es van reduir en un 99% i les illes de l’interior del llac van passar a ser penínsules quedant exposats els nius als depredadors.

Afortunadament, un grup d’ecologistes i el Mono Lake Comittee van emprendre una lluita per la seva recuperació. El 1983 van aconseguir que el Tribunal Superior de Califòrnia proclamés que la sostracció d’aigua danyava l’ecosistema, violant així el dret públic de gaudir del llac i dels seus afluents, drets continguts a la constitució de Califòrnmonolake_wr_dec1631_a2ia. I el 1994 el Water Board va sentenciar que calia recuperar el llac, reduint les extraccions de Los Angeles, fins a assolir els nivells que tenia l’any 1963, 8 metres per sota del seu nivell abans de començar-ne a desviar l’aigua. Aquesta victòria ha fet que ara mateix puguem gaudir de l’espectacular paisatge adornat per les tofes, la seva aigua llefiscosa pels carbonats i la seva particular fauna.

Toves al descobert després de la diversió d'aigua dels afluents per portar aigua a LA

Toves al descobert després de la diversió d’aigua dels afluents cap a L.A.

Més informació:

Dades de la Conca del Mono Lake a temps real

Mono Lake Committee

Water Board Report

Més fotos del Mono Lake:

Amusing Planet

USGS

Anuncis
Publicat dins de Amèrica, Conflictes, Desastres Ecològics, els Llacs | Etiquetat com a , , | 2 comentaris

La set de Los Angeles

Los_Angeles_Aqueduct_MapLos Angeles és una ciutat monstruosa amb quasi 4 milions de persones i 18 a l’àrea estadística combinada (CSA: combined statistical area). Tota aquesta gent s’acumula en una àrea construïda tan gran com el Barcelonès, el Baix Llobregat, el Vallés Occidental i part del Maresme plegats, i està localitzada en una zona semiàrida. La ciutat ja patia problemes d’estrès hídric a principis del segle XX quan comptava amb 300.000 habitants. La manca d’aigua es va intentar pal·liar amb la construcció d’un primer aqüeducte: l’Aqüeducte de Los Angeles. Aquesta infraestructura segrestava l’aigua de la Vall del riu Owen a l’Est de Sierra Nevada, a 375 Km de la ciutat.

Les conseqüències de la seva construcció van ser nefastes per la zona, provocant la dessecació del llac i del riu Owen, acabant amb l’agricultura de la Vall i incrementant la desertització ja influïda per la proximitat del desert de Mojave. Aquest llac, juntament amb el Great Salt i el Mono Lake, actuava de parada per les aus migratòries entre l’Àrtic i Amèrica central i del Sud que un cop més són les víctimes de la set humana.

Vistes del Llac Owen

Vistes del Llac Owen.

El sòl del llac acumula metalls pesats com l’arsènic, cadmi, níquel, alumini i sodi, entre d’altres, que un cop desapareguda l’aigua queden exposats als vents que assoten la zona i escampen la pols tòxica vulnerant fins a 25 vegades els estàndards federals de la qualitat de l’aire. L’EPA va condemnar a la ciutat de LA a resoldre aquest problema en 10 anys. Les mesures preses impliquen inundar  algunes zones del llac amb poca profunditat d’aigua per evitar que la pols s’enlairi. Però els tòxics no desapareixen, i concentrats enverinen l’aigua que les aus consumeixen quan hi paren a descansar. La ciutat no vol renunciar ni a un litre d’aigua així que una altra proposta contemplada ha estat cobrir el llac amb grava. Desproporcionades solucions per grans desastres.

Baixant per la carretera 395 cap a Los Angeles, la Vall esdevé un desert pintat per Joshua Trees i pobles escampats que semblen deshabitats, dessolats. I de tant en tant, alguna fita recorda la presència del riu, com el testimoni d’unes cascades fòssils on un dia el riu Owen va erosionar les pedres volcàniques per deixar-les finalment exposades al Sol del creixent desert de Mojave.

Cascades Fòssils Owen

Cascades Fòssils. Llera seca del Riu Owen

És impactant veure com l’home viu aliè a tots els desastres que provoca a la natura, més enllà del que observa des de la seva finestra. Fa tres anys que l’estat de Califòrnia es veu afectat per la sequera més greu de les últimes dècades. Els anuncis per estalviar aigua s’exposen a les parades de bus de LA i pancartes de protesta “Sense aigua no hi ha feina” s’escampen per les poblacions agrícoles. Com es saciarà aquesta set?

 

Per saber-n’hi més:

Dreams dust and birds the trashing of Owens lake

Owens Valley Comittee

Fotos de David Maisel

LIVE images del llac Owen (Air Pollution Control District)

Llibre: Cadillac Desert

Publicat dins de Amèrica, Desastre Ecològic, els Rius | Etiquetat com a , , , | 3 comentaris

Moby-Duck

Ja fa uns anys, en un anunci van aparèixer un estol d’aneguets de Friendly Floateesplàstic groc que arribaven a la costa. La idea no fou d’un publicista amb imaginació sinó que prové d’un fet real: l’any 1992 el vaixell mercant Ever Laurel, carregat de contenidors, es va enfrontar a una gran tempesta que provocà la pèrdua d’una part de la seva càrrega. Un d’aquests contenidors contenia caixes de cartró, dins de les quals hi havia paquets amb un ànec groc, un castor vermell, un granota verda i una tortuga blava. El contenidor es devia obrir amb l’impacte amb l’aigua i el cartró es va desfer, canviant el destí de 28.800 animals de plàstic destinats a flotar dins la banyera, a vagar per l’oceà Pacífic. Les joguines estaven tan ben fetes per a resistir els infants que anys després encara sobrevivien i continuaven arribant a les costes. S’han anomenat els Friendly Floatees i han estat utilitzats pels científics per estudiar les corrents oceàniques.

Després de la tempesta

Vaixell de contenidors després de sobreviure una tempesta com la que afectà l’Ever Laurel

El mestre i periodista Donovan Hohn va quedar fascinat per aquest història cosa que el va empènyer a resseguir-ne la història.

Floatsam in Gore Point

Vaixell enduent-se residus de plàstic arribats a les costes d’Alaska

La recerca el va portar fins a la costa de Sitka, a Alaska, on les joguines arribaven en diferents tongades els anys posteriors a l’accident, conjuntament amb centenars de kilograms de brossa abocats al mar. Més tard es desplaçà fins a les costes de Hilo (Hawaii) per descobrir la platja de plàstic on s’acumulen residus que escapen de la illa de plàstic del Pacífic. S’uní a una trobada de “beachcombers” que durant el seu temps lliure es dediquen a buscar els “tresors” que arriben a les platges i a intentar resseguir la seva història. El cas de l’Ever Laurel no és l’únic, així que s’han perdut i arribat a les platges carregaments de vambes Nike o pilotes de rugbi, entre d’altres. L’autor també viatjà a Guangdong al Pearl River Delta on s’hi alberguen les principals fàbriques de joguines de plàstic i observà com fabriquen els aneguets a partir de pellets de polietilè.

Fàbrica a Guangdong

Fabricació d’ànecs de plàstic a Guangdong

El retorn a Seattle fou a bord d’un vaixell de càrrega seguint la mateixa ruta que va fer l’Ever Laurel i patint fins i tot una tempesta en pròpia pell. El llibre et fa plantejar la quantitat d’objectes què ens hem creat la necessitat i el camí que han de recórrer fins a les nostres botigues. Finalment l’autor va intentar creuar l’Àrtic pel Pas del Nord-oest amb un trencaglaç per tal d’observar si els animals podrien haver arribat fins a l’Atlàntic. Aquesta ruta va costar la vida a centenars d’exploradors que van intentar trobar els pas durant els segles passats i cada cop serà més fàcilment transitable degut a l’escalfament del planeta.

Moby-Duck Imatgeés un homenatge a Moby Dick de Herman Melville, un fascinant viatge per comprendre què passa als oceans, la complexitat de les corrents, la perillositat de les seves tempestes i com els humans l’omplim de brossa. En Donovan ens mostra que quan llancem un objecte de plàstic indestructible i es fa camí fins al mar, l’aigua no n’engoleix sinó que el seu viatge potser que tan sols comenci.

Pàgina oficial de Donavan Hohn

Publicat dins de Contaminació, els Mars | Etiquetat com a , , | 1 comentari

Com es formen els núvols?

Com es formen els núvols? Sembla una pregunta fàcil: l’aigua s’evapora i s’acumula en forma de núvols. És veritat, però amb l’evaporació no n’hi ha prou. Per a la formació dels núvols és necessari la condensació de les gotetes de vapor d’aigua en un punt que actuarà de nucli o llavor del núvol. S’han descrit diversos compostos que poden iniciar aquest procés com són la pols, l’argila, el sutge o la sal marina. El principal element natural creador de núvols és el sulfur de dimetil (DMS) i prové majoritariament del fitoplàncton oceànic.

Imatge

Rafel Simó. 2001. TREND in Ecology & Evolution

El fitoplàncton que pobla les aigües oceàniques acumula una molècula que s’anomena propionat de dimetil sulfoni (DMSP). Aquesta molècula els permet viure en aigües amb una elevada salinitat, resistir baixes temperatures i/o aguantar condicions amb baixa concentració de nitrogen. Quan aquests microorganismes moren, la molècula s’allibera i es transformada en DMS que es difon a l’atmosfera on actuarà com a nucli de condensació de núvols. Els núvols afecten el balanç de la radiació solar ja que una major quantitat incrementen l’albedo, per tant com més núvols menys radiació solar ens arribarà a la terra. Aixé el DMS té un paper molt destacat en la regulació del clima i que caldrà tenir en compte en el context actual del canvi climàtic.

Imatge

CLAW hypothesis of Charlson et al. (1986; Nature 326, 655-661).

Però que passarà amb el escalfament dels oceans? Segons la hipòtesis CLAW un increment de temperatura augmentarà la quantitat de fitoplàncton dels oceans i d’aquesta manera pujarà la producció de DMS que formarà més núvols, el que implicarà una disminució de la temperatura contrarestant l’efecte de l’escalfament global. Tot i que aquesta teoria seria bonica no manquen detractors. Per una altra banda, altres estudis ens diuen que l’increment de diòxid de carboni està provocant l’acidificació dels oceans que a la vegada disminueix l’alliberació de DMS a l’atmosfera i per tant redueix la creació de núvols.

Ja que sembla que la humanitat està poc interessada a disminuir l’ús de combustibles fòssils i el consum energètic caldrà que ens anem preparant i intentant comprendre com ens afectarà el canvi climàtic. La Terra és un sistema molt complex on hi ha molts factors que intervenen en la seva autoregulació i que no hem d’oblidar a l’hora de fer prediccions. El que passarà és una incògnita, però val la pena anar investigant per fer-se’n a la idea i potser poder mitigar-ho.

Altres funcions del DMS

El DMS és un compost de sulfur que fa l’olor particular que s’obté al bullir marisc. La seva elevada presència al mar indica que hi ha una elevada concentració de fitoplàncton que està sent probablement atacat per zooplàncton i altres animals que s’alimentaran d’aquests organismes. Per tant, l’olor de DMS indica la presència d’un oasi d’aliments al mig de l’oceà. Sembla ser que certs ocells són capaços d’olorar-lo per tal de poder resseguir l’aliment.

Per saber-n’he més:

Dimethylsulfide Emission: Climate Control by Marine Algae?. 2003

Sensory ecology on the high seas: the odor world of the procellariiform seabirds. Experimental Biology 2008.

DMS(P): the amazing story of a pervasive indicator molecule in the marine food web. Scientific American 2011.

Rising ocean acidity will exacerbate global warming. Nature 2013

Publicat dins de els Mars, Uncategorized | Etiquetat com a , , , | 2 comentaris

Cod. A Biography of the Fish that Changed the World

Al llibre “Cod. A biography of the fish that changed the world” (Bacallà. Biografia del peix que canvià el móCod, de Mark Kurlankyn), Mark Kurlansky ens relata la importància que el bacallà ha tingut al llarg de la historia. El llibre remunta al paper clau del bacallà com a aliment bàsic de la societat medieval europea durant els 40 dies de quaresma. En aquell temps, el preuat substitut de la carn arribava principalment dels vaixells bascos pescat a les costes secretes de terres més enllà d’Islàndia, molt abans que Colom “descobrís” Amèrica.

A “Cod” també ens explica com el bacallà va representar una moneda comercial molt valuosa alhora d’emancipar les poblacions d’emigrants nord-americans i el seu paper clau amb el comerç de rom i d’esclaus amb Europa, Àfrica i el Carib. Ens descobreix episodis més recents com  tres guerres del bacallà (1958, 1972 i 1975) esdevingudes quan Islàndia va plantar cara al Regne Unit per a preservar els estocs de les seves aigües territorials amenaçats pels potents vaixells d’arrossegament britànics. I així fins al tràgic escenari en que es troben els pescadors de Terranova que han vist com en 50 anys  s’exhauria comercialment un dels estocS de bacallà més grans del planeta.

Mark Kurlansky ens porta una nova manera de conèixer la història i ens fa una anàlisi de les conseqüències de la sobrepesca tan ecològiques, com econòmiques i antropològiques. Ell llibre intercala i acaba amb interessants receptes de cuina multiculturals i multitemporals. Un llibre molt recomanable que malauradament no compta amb la traducció catalana però es presenta com una bona manera d’expandir el vocabulari marítim i pesquer en anglès.

Publicat dins de Amèrica, Conflictes, els Mars, Les Espècies, Llibres | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

La ruta de l’anguila

El mar dels Sargassos és un mar força particular per diverses raons. Una d’elles és que és l’únic mar que no banya cap platja sinó que resta atrapat entre corrents oceàniques: el corrent del Golf, el corrent de l’Atlàntic Nord, el corrent de les Canàries i el corrent Nord-Equatorial. El mar porta aquest nom en honor d’una alga del gènere Sargassum que pobla densament la seva superfície.

Una altra de les originalitats delImatge mar és que actua com a lloc de reproducció d’un peix ja de per si particular: l’anguila. Les anguiles, en contra de la coneguda història del salmons, passen la major part de la seva vida als rius i descendeixen a la mar per tal de reproduir-s’hi. Però no li serveix un mar qualsevol, sinó que tant l’anguila Europea (Anguilla anguilla) com l’americana (Anguilla rostrata) es reuneixen en un lloc encara desconegut al sud del mar dels Sargassos. És aquí on naixen i d’on l’anguila europea recorrerà més de 4000 km aprofitant la corrent del Golf per arribar a les costes europees i nord africanes, des de Finlàndia fins a les regions més llunyanes del Mediterrani. És el mateix corrent que utilitzaven els vaixells per a fer més eficaç el retorn a Europa des de les Amèriques. Algunes anguiles es quedaran als aiguamolls costaners, mentre que d’altres remuntaran els rius fins a la capçalera. Un cop arribada a la fase adulta (uns 10 anys), l’anguila platejada desfà el camí cap al mar dels Sargassos on fresarà i morirà tancant el seu cicle.

Un cop l’anguila surt de l’ou s’anomena leptocèfal. Quan arriba a les nostres costes, després d’un o dos anys, mesura uns 70 mm i s’anomena angula. Actualment l’angula és unImatge menjar molt preuat, especialment al Sud d’Europa i Àsia, el que l’ha portat a uns preus desorbitats que poden enfilar-se fins a més de 1000 euros el quilo. Això fa que no hi hagi miraments a l’hora de la seva pesca i incrementi la presència de pescadors furtius, fet que ha provocat que les poblacions d’anguila europea hagin davallat un 95-99% ens els últims 30 anys, i hagin inclòs l’espècie a la llista vermella de les espècies amenaçades. Les principals amenaces són: la sobrepesca (especialment de l’angula, ja que el consum d’anguila és més local), la presència de barreres que dificulten la remuntada/davallada pels rius, els canvis en les corrents oceàniques que fa que no arribin a bon port, a la contaminació i a la infecció per un nemàtode que afecta les angules. La situació és tan crítica que el 2007 es va aprovar el Consell Regulador Núm 1100/2007 pel qual s’estableixen mesures de recuperació de l’estoc d’anguila europea. El seu objectiu és que hi hagi un retorn al mar d’un 40% de les anguiles mitjançant mesures de reducció de la pesca, afavoriment de la repoblació i millora dels sistemes de remuntada dels rius, com la creació de passos alternatius per peixos quan hi ha una presa.

Per saber-n’he més

Conte sobre la vida de l’anguila

L’angula al delta de l’Ebre (web M@re Nostrum)

Vídeo de Thalassa: L’aventura de les anguiles

Publicat dins de Descobrint, els Mars, Les Espècies | Etiquetat com a , , | 2 comentaris

Alfons del Mar

De la gran Tira “Alfons del Mar” de Toni Donada extret del Cavall Fort núm 1183 (que aprofito per a felictiar el 50 aniversari).

Publicat dins de el Consum, Imatges | Etiquetat com a , , | 1 comentari

Entre l’aberració i la bellesa

El Prix Pictet és un certamen fotogràfic que busca conscienciar sobre amenaces socials i mediambientals. Moltes de les fotografies mostren la transformació del paisatge degut  a l’empremta humana o que en senten ben aprop l’amenaça. El certamen s’ha realitzat durant tres anys centrat en diferents temes com l’Aigua (2008), la Terra (2009) o el Creixement (2010).

Dins de Creixement, Chris Jordan es passeja per l’atol Midway retratant el que queda de polls d’albatros: la carcassa, les plomes i els nostres residus de plàstic. Les seves fotografíes són un passeig pel consumisme i els residus del nostre creixement i inconsciència.

Midway. Chris Jordan

David Maisel va ser nominat el 2008 en la temàtica “Aigua” amb fotografíes aèries del llac Owens a California, que va assecar-se el 1929 quan el riu Owen es va desviar cap un aqüeducte per portar aigua a Los Angeles. El llit del llac és ple de minerals  com el crom, cadi o arsènic que les ventades aixequen provocant núvols de pols cancerígens. Núvols de pols varen ser també retratats per Benoit Aquin a diferents de la Xina, on el mal ús de l’aigua converteix terres fèrtils en deserts i la pols s’aixeca i es passeja per Beijing arribant a Japó, Korea o fins hi tot a Amèrica del Nord.

The lake project. David Maisel

D’altres fotografíes, com les de Susan Derges, retraten la bellesa de l’aigua en les seves diferents fases o formacions espectaculars del gel a Groenlandia per Lynn Davis.

Entre d’altres fotografies impactants, hi trobem Michael Wolf que es passeja entre els edificis de Hong Kong recordant eixams d’abelles, Nyaba Leon Ouedrago que mostra els estralls dels residus electrònics dels països del nord a Ghana o Ed Kashi fotografiant l’explotació del delta del Níger.

Finalment parlar d’Edward Burtynsky que ha estat nominat els tres anys i presenta l’exposició “L’home i la Terra. Llums i Sombres” a la Tecla Sala de l’Hospitalet fins als 26 de febrer i que es presenta com una bona opció per evitar les masses consumistes que omplen els carrers aquestes festes.

Nikel tailings. Edward Burtynsky

Publicat dins de Desastre Ecològic, Imatges | Etiquetat com a , | 3 comentaris

La Mar Morta?

La mar Morta és un llac hipersalí que acumula una concentració de sals deu vegades superior a la dels oceans, uns 340 gr per litre. El llac limita amb Palestina (Cisjordània), Jordània i Israel i l’únic afluent és el riu Jordà. La combinació d’una pluviometria baixa (50 mm anuals) i de temperatures elevades (30 – 39ºC a l’estiu i 20 – 23ºC a l’hivern) fan que l’evaporació sigui alta i que, per tant, la salinitat sigui molt superior a l’esperada en un llac. El nom d’aquest mar deriva de la incapacitat de cap animal o planta de sobreviure en aquestes condicions tan extremes, el que realment el converteix en una mar morta. Els únics éssers vius que hi poden sobreviure són difícils de veure. El 1980, després d’inundacions, el mar es va tenyir de roig. Els científics van obserDunaliella salinavar que les pluges contribuïren a la disminució de la salinitat i a un increment en l’aportació de factors limitants, com el fosfat, que va derivar en l’aflorament d’una alga microscòpica anomenada Dunaliella i bacteris halòfils (amb pigmentació vermella), capaços de sobreviure aquestes concentracions salines tan altes.

Immersions realitzades el 2010 han descobert fonts submarines d’aigua dolça al fons del mar. Els marges d’aquestes fonts rebossen d’espècies de bacteris del domini Archaea desconegudes fins ara. Cal tenir en compte que bussejar a la mar Morta no es gens pràctic: requereix afegir uns 40 kg de càrrega al propi pes per tal de poder submergir-s’hi i cal cobrir-se la cara completament per evitar el contacte amb l’aigua extremadament salada que podria provocar ceguesa i la inflamació de la laringe provocant asfixia.

A la riba del mar hi ha indústries que es dediquen a l’extracció de minerals. L’aigua es disposa en basses per tal de facilitar-ne l’evaporació i així separar les sals dissoltes com potassa, brom o magnesi. Aquesta pràctica, junt a l’increment del regadiu als voltants del Jordà que ha comportat un pèrdua el cabal, ha provocat que el nivell del mar reculi un metre cada any (25 m en els últims 100 anys).

                        

                                1 de gener de 1973                                        24 de març del 2002
 

La recuperació del mar ha de passar per la recuperació del cabal del Jordà, que actualment és redueix a aigües residuals, i la reducció de l’activitat d’empreses que operen al seu voltant. També hi ha propostes extravagants com la creació d’un canal que porti directament l’aigua des del mar Roig, però ambdós aigües tenen una  estructura química molt diferent. L’aigua de la mar Morta és rica en guix i pot precipitar formant cristalls blanquinosos un cop entri en contacte amb l’aigua rica en sulfats del mar Roig. A més a més el bombeig de grans volums d’aigua pot afectar els atolons de corall del golf d’Aqaba.

Més informació:

Sobre la creació del Canal Mar Roig/ Mar Mort

Sobre el descobriment de noves espècies

Scientific American

Publicat dins de Àsia, Desastre Ecològic, els Mars | Etiquetat com a , | 5 comentaris

El món d’una gota d’aigua

“Mentre observava l’aigua […] el moviment de la majoria d’aquest “animàculs” era tan àgil i tan variat, cap amunt, cap avall, en cercles, que era una cosa meravellosa de veure. I penso jo que algunes d’aquelles minúscules criatures eren més de mil vegades més petites que les més petites que mai hagués vist…”. Aquestes són les paraules amb que Anton van Leeuwenhoek va descriure el que observà a través de les lents que ell mateix es fabricava. Anton van Leeuwenhoek fou el primer a descriure organismes microscòpics i, per tant, es considera el primer microbiòleg. Aquestes paraules les podria haver dit jo fa molts anys, quan vaig observar per primera vegada aigua a través del microscopi. Allà vaig descobrir un món inimaginable que m’ha portat fins on sóc, a dedicar la major part del meu temps a la microbiologia i a l’aigua.

Quan observem una gota d’aigua del riu, de la sèquia, del mar o d’un llac a través del microscopi, hi trobem tot un ecosistema: des de petits crustacis, algues microscòpiques, els fascinants protozous, els bacteris diminuts i, fent ús d’un microscopi electrònic, els virus terrorífics. Aquest cúmul d’organismes formen part del plàncton que és bàsic com a font primària d’energia per a moltes espècies marines i també pel seu rol en els cicles biogeoquímics, és a dir, el transport d’un element químic o molècula com el fòsfor o l’aigua pels diferents compartiments del planeta.

Els sers més divertits i fàcils de veure són els protozous, com podeu veure en aquest vídeo. Alguns no paren de moure’s com els paramecis o les vorticelles. Formen part del que s’anomena el zooplàncton juntament amb petits crustacis com la puça d’aigua, larves de mol·luscs o esponges, entre d’altres.

Diatomea               Vorticella                  Parameci

El fitoplàncton està constituït per algues, com les diatomeescocolitòfors, i bacteris autòtrofs com els cianobacteris que s’encarreguen d’utilitzar la llum per crear energia. Els cocolitòfors estan recoberts d’un esquelet de carbonat càlcic important a l’hora de retenir el CO2 atmosfèric. La presència del fitoplàncton depèn de la llum solar i la disponibilitat de nutrients com nitrats, fosfats o silicats que sovint són factors limitants. L’aparició d’una font de contaminació, com els fosfats provinents de detergents, pot provocar una floració de certs organismes que tenien el seu creixement limitat per la manca de fòsfor. És el que s’anomena eutrofització. Algunes floracions poden observar-se fins hi tot des de l’espai com aquest brot d’Emiliania huxleyi davant de Cornualla.

Els bacteris representen el 90% del carboni del plàncton i, depenent del tipus d’aigua, en podem trobar des de milers fins a milions. Per sort, només una ínfima part dels bacteris són patògens, ans el contrari, els bacteris que formen  part del bacterioplàncton són crucials pel cicle de nutrients dels oceans. Mesuren entre 1 i 0.2 um i són els principals productors d’oxigen i fixadors de CO2. Juntament amb el fitoplàncton, són els responsables de la producció del 50% d’oxigen del planeta. Fins fa uns anys, només eren coneguts els bacteris que podien ser cultivats al laboratori però amb les tècniques moleculars s’ha vist que aquests poden representar tan sols un 10% dels bacteris totals. Per tant encara queda un univers bacterià per a ser descobert.

Curtis A. Suttle Nature 437, 356-361 (15 September 2005)

El món diminut no s’acaba aquí. Utilitzant un microscopi electrònic podem observar partícules més petites: els virus. Els virus mesuren nanometres i sobrepassen el número de bacteris en un nombre de 10 a 300, per tant, trobem una mitjana de 10.000.000 virus per mL d’aigua. De fet són els organismes més abundants als oceans. Alguns d’aquest virus infecten peixos i altres animals marins però la majoria afecten els bacteris (virus bacteriòfags o fags). Es calcula que un 20-30% dels bacteris marins són lisats diàriament per fags formant un cicle microscòpic de predador-presa. Els bacteris lisats alliberen nous nutrients que seran utilitzats pel plàncton o s’enfonsaran al fons del mar en forma de “neu marina”. La neu marina fertilitza el fons marí i permet la vida d’espècies abissals. A més a més, s’ha observat que els virus juguen un altre rol molt important en l’oceà: s’encarreguen de transmetre gens entre espècies. S’ha identificat, en virus, gens que intervenen a la fotosíntesi. Aquests mateixos gens s’han trobat també en cianobacteris hostes d’aquests virus, el que indica que són capaços de passar aquests gens a espècies que els puguin ser beneficiosos.

Una gota d’aigua pot ocultar un món diminut, part d’ell encara desconegut, que interactua i modela el nostre món. Animo a tothom que tingui una oportunitat a donar-hi una ullada.

Més informació

Imatges de protists

Viruses manipulate the marine environment

Viruses in the sea

Publicat dins de Les Espècies | Etiquetat com a , , | 3 comentaris

Del mar al plat

La quantitat de peixos al oceans i la seva dinàmica és molt difícil de monitoritzar i controlar degut a la pròpia naturalesa desconeguda dels mars. Així que no es pot donar una mesura directa dels estocs de peixos i per tant hem de basar-nos en el número de captures per tenir una estima dels estocs existents. Si a més a més hi sumem els esforços de les empreses pesqueres per evitar el control de la quantitat de peixos, tot resulta més complicat. El que és cert és que la quantitat de peixos al nostre mar està minvant espectacularment, tal com es pot veure en aquesta simulació que compara l’abundància de peix a l’Atlàntic entre l’any 1900 i el 2000. Així, per exemple, el bacallà es considerava un plat del dia-dia principalment a països anglosaxons on el típic “Fish and chips” és un dels plats més populars. Però molt ha plogut des que els pescadors bascos recorrien Terranova on aquest peix regnava per la seva abundància. Tot i que la tecnologia en sistemes de pesca millora amb els anys, les captures disminueixen. Actualment els estocs de bacallà estan en constant retrocés i ja en procés de col·lapse en algunes zones. Els pescadors de Nova Escòcia van passar de pescar 800.000 tones el 1968 a 150.000 tones 10 anys després. Les captures van continuar disminuint fins que el 1993 el govern canadenc va tancar les pesqueres.

No cal anar tan lluny. Si ens fixem en un mar petit i sobreexplotat des de fa segles com és el Mediterrani, veiem que molts dels grans depredadors com la tonyina vermella o el peix espasa estan en declivi preocupant. Malgrat que la política pesquera de la Unió Europea fixa el número de captures, és molt difícil poder-ho controlar. Tal com esposa WWF la tonyina vermella podria desaparèixer del nostre mar el 2012 si no es prohibeix completament la seva pesca. Sembla que la pesca il·legal és molt present al nostre mar, representant, tal com denuncien els Ecologistes en Acció, una captura de 500.000 tones en 15 anys.

El fet és que el consum de peix augmenta. El salmó, la tonyina o el rap que abans es presentaven a la taula en comptades ocasions, ara són habituals, massa habituals. Si a més a més afegim l’escalfament global, que també afectarà les espècies marines, l’acidificació de l’aigua del mar i la contaminació, es dibuixa un escenari catastròfic per moltes espècies marines.

El que em costa d’entendre és que tot i la quantitat d’articles científics alertant de l’imminent extinció massiva d’espècies marines, els polítics i institucions perdin el temps discutint quan potser ja estem fent tard.

Extret del bloc de Raül Romeva

Una de les meves preocupacions era si com a iniciativa individual havia de suprimir la ingesta de peix de la meva dieta. Afortunadament, després d’una conversa amb un company de la universitat que centra la seva recerca en els peixos, em va aconsellar de reduir el consum de grans depredadors. I escollir, en canvi, animals marins que estan a escalons baixos de la cadena tròfica com la sardina, l’arengada, el verat o mol·luscs i crustacis com la sèpia o els musclos ja que tenen una capacitat de reproducció alta i es troben en suficient quantitat per no col·lapsar-se, almenys de moment. Per tant, ja que els de dalt poca cosa fan, des de baix podem apostar per un consum més responsable: passant per disminuir-ne el consum, escollir espècies de peix “barat” o consumir peix amb l’etiqueta “MSC” (Marine Stewardship Council). En aquesta pàgina també podeu trobar un pòster dels peixos que podem consumir sense mal de consciència.

 Més informació:

I know what I consume

Documental de Thalassa sobre “la Riquesa del peix barat”

Estadístiques sobre la pesca als països de la Unió Europa

Four fish. A journey from the ocean to your plate. Paul Greenberg. Penguin Editorial.

Publicat dins de els Mars, Les Espècies | Etiquetat com a , , , | 2 comentaris

Consum d’aigua, aigua virtual i petjada hídrica

La creixent preocupació per la manca d’aigua, esperonada per la sequera del 2008, ha fet que ens mirem molt acuradament cada gota d’aigua que gastem i com ho fem. Són interessants algunes pàgines que calculen el consum d’aigua per persona i dia com aquesta o aquesta.  Sembla ser que la greu sequera que va afectar Catalunya els anys 2007-2008 va servir d’alguna cosa i molta gent va prendre consciència de que l’aigua és un bé escàs que cal cuidar. Barcelona s’ha convertit en una de les ciutats europees amb un menor consum d’aigua per habitant i dia (al voltant de 107 L/dia). Cal tenir en compte que aquesta és l’aigua que utilitzem directament però no la que consumim en total. Per això cal introduir el concepte d’aigua virtual.

L’aigua virtual és l’aigua necessària per a produir els béns i serveis; l’aigua que s’ha utilitzat per regar la poma que mengem o el cotó utilitzat per fer la samarreta que vestim o el farratge utilitzat per alimentar la vedella que ens trobarem al plat. Així per a produir un 1kg d’arròs són necessaris 3.400 litres d’aigua, 1.300 litres calen per 1 kg de blat, mentre que se’n requereixen 900 litres per 1 kg de panís. Les quantitats augmenten quan passem a la carn, ja que cal tenir en compte la que beu l’animal més la utilitzada per a fer créixer el seu aliment. En aquest darrer cas hauran calgut 15.500 litres d’aigua per obtenir 1 kg de vedella.

Un altre concepte és la petjada hídrica d’un individu, d’un negoci o d’una nació que es defineix com el total de l’aigua utilitzada per produir aliments i serveis consumits per un individu, un negoci o una nació.

Un dels avantatges o inconvenients que ens ha conduït la globalització és l’aproximació de productes d’arreu del món. Per una banda, podem trobar mangos i alvocats al mercat, i per l’altra, les avellanes del camp de Tarragona han de competir amb el preu de l’avellana turca. Per tant hi haurà productes que seran produïts utilitzant l’aigua pròpia de la regió i d’altres que hauran crescut utilitzant aigua de l’estranger. Un 80 % dels flux d’aigua virtual està relacionat amb el comerç de productes agrícoles i la resta amb el comerç de productes industrials. Per tant es pot estalviar aigua important productes agrícoles crescuts en regions amb abundància d’aigua. Al mapa següent es pot veure en vermell els països importadors d’aigua mitjançant la importació de productes i amb verd els exportadors.

Quan observem el flux d’aigua virtual per regions s’observa com Àfrica exporta aigua principalment a Europa.

Tenint en compte el poc balancejat que està el planeta i la pressió a que sotmetem els països amb pocs recursos econòmics, espanta una mica veure com terres són usurpades dels seus pobladors i “cedides” a empreses internacionals per tal d’incentivar el “progrés econòmic” del país com el cas de la terra del riu Omo a Etiòpia. Aquestes terres seran destinades al monocultiu de canya de sucre que serà exportat al Nord. Per tant no només ens apropiem de la terra i dels aliments produïts en aquestes regions, si no que amb ella se’n va l’aigua virtual utilitzada en la seva producció. Per sentir-nos millor, però, donem diners per tal de poder apaivagar la fam generada per la sequera en aquests països.

Més informació

Water footprint

Farm land grab

Publicat dins de Conflictes, el Consum | Etiquetat com a , , , | 3 comentaris

Éssers de les profunditats o Fumaroles Hidrotermals

Fins fa uns anys relacionàvem la vida amb el Sol ja que sense la llum solar no podia haver-hi fotosíntesis i, per tant, cap energia primària que permetés la fixació del carboni i pogués nodrir una cadena tròfica. Doncs imagineu-vos descobrir enmig de la completa foscor del fons marí, a elevades pressions i temperatures, enmig de gasos tòxics i freqüents erupcions, un oasi d’animals exòtics mai vistos.

Per més fotografies : Deep Sea Photography

Això va passar el 1979 quan el submergible ALVIN, amb tres passatgers del Woods Hole Oceanographic Institute, es va aventurar a 2.400 m de profunditat a la dorsal del Pacífic Oriental prop de les Galàpagos.

Al fons dels oceans, on les plaques tectòniques es mouen, hi ha una important activitat volcànica que dibuixa escletxes i fissures a l’escorça i provoca la sortida de lava creant noves muntanyes. L’aigua del mar es cola dins d’aquestes escletxes fins a les zones calentes, irrompent de sobte a la superfície oceànica en una mena de guèiser submarí. Aquesta aigua arrossega una elevada quantitat de minerals que es dipositen a la superfície formant xemeneies volcàniques. La sortida de gasos com l’H2S actua de font energètica pels microorganismes, la majoria dels quals són bacteris del grup de les Archea que sobreviuen a altes temperatures i pressions. Aquests bacteris serveixen d’aliment per a plàncton, petits crustacis o cucs poliquets. Aquests animals, a la vegada, nodreixen depredadors com crancs, peixos i fins hi tot pops generant un nou ecosistema independent de la llum del Sol. Al rift de les Galàpagos es va descobrir uns cucs tubulars gegants anomenats Riftia pachyptila que mesuren fins a 3 m. Aquest cucs no tenen ni boca ni aparell digestiu, pel que depenen completament de la simbiosis amb bilions de bacteris quimiosintètics que s’encarreguen de facilitar-los els nutrients. Els cucs presenten una mena de plomes vermelles plenes d’hemoglobina que filtren l’oxigen, el sulfur d’hidrogen i altres gasos per a subministrar-los als bacteris. Ells creixen i produeixen la font de carboni necessària per la vida dels cucs. Un altre ecosistema nascut de volcans submarins és la ciutat de les anguiles ‘Eel City‘ poblada majoritàriament per aquest peix a la Samoa Nord Americana.

Els ecosistemes de les fumaroles submarines són efímers ja que poden durar des de pocs anys fins a dècades quan els conductes excretors dels gasos, és a dir la font d’energia, es bloquegin o el magma colgui la comunitat. Mentrestant, en un altre lloc, es creen noves escletxes amb noves intrusions d’aigua i noves fumaroles. En pocs anys, gràcies a l’elevada capacitat colonitzadora i a les corrents oceàniques capaces d’arrossegar-se pel fons, sembla que pot aparèixer un altre oasi de vida.

Més informació

Ridge 2000 (Student Experiment at the seas)

Hydrotermanl vents per Woods Hole Oceanographic Institute

Earth Exploration ToolBook

Videos per  WHOI i David Attenborough.

Articles científics :

Coykendall et all. 2011. Genetic diversity and demographic instability in Riftia pachyptila tubeworms from eastern Pacific hydrothermal vents. Evolutionary Biology. 11:96. doi:10.1186/1471-2148-11-96

Hilário A, et al. 2011 New Perspectives on the Ecology and Evolution of Siboglinid Tubeworms. PLoS ONE 6 (2): e16309. doi:10.1371/journal.pone.0016309

Publicat dins de Les Espècies | Etiquetat com a , , | 1 comentari

Denuncien la pràctica desaparició d’Aigües Ter Llobregat

Extret d’Ecodiari

Amb motiu de la celebració del primer aniversari del dret humà a l’aigua i al sanejament —que l’Assemblea General de les Nacions Unides va aprovar el 28 de juliol de 2010—, els comitès d’Empresa d’Aigües Ter-Llobregat (ATL) i de l’Agència Catalana de l’Aigua, conjuntament amb Enginyers Sense Fronteres, el Grup de Defesa del Ter (GDT) i Martorell Viu, han signat un comunicat conjunt en què, a més de destacar que el reconeixement d’aquest dret és una qüestió que afecta l’organització de la societat i el paper de l’estat en la provisió dels serveis públics i bàsics d’accés universal com són els serveis vinculats al cicle integral de l’aigua, consideren que Catalunya arriba a aquesta celebració amb una situació que camina en la direcció oposada a la declaració de Nacions Unides.

Efectivament, per als signants del comunicat, la proposta de l’anomenada llei òmnibus que pretén fusionar l’ACA i ATL —és a dir, la institució competent en matèria d’aigües del Govern de la Generalitat l’empresa pública d’abastament en alta (des de la captació fins el dipòsit municipal) que abasteix gairebé 5 milions d’habitants de Catalunya i una bona part del teixit industrial català—, representaria a la pràctica la desaparició d’ATL, tot obrint la porta a “l’externalització de tots aquells serveis que puguin ser interessants per al sector privat”.

“Això sí, com sempre, negoci per a uns quants, i pèrdues per tota la ciutadania” —afirmen al comunicat. De fet, aquesta proposta suposa “la reducció de l’estat democràtic i de governança de Catalunya més important des de la restauració de la democràcia” i a nivell econòmic comporta augmentar la càrrega a les arques públiques dels serveis no rendibles per deixar en mans del sector privat els serveis amb beneficis, tot evitant qualsevol possibilitat d’equilibri econòmic entre els uns i els altres.

El mateix director de l’ACA reconeixia en una entrevista a Catalunya Ràdio que la proposta de fer la concessió de serveis al sector privat era “pan para hoy, hambre para mañana”, ja que la ciutadania haurà de pagar els costos d’explotació, més els beneficis dels accionistes i continuar eixugant els deutes dels diferents governs des de la creació de de l’ACA, l’any 2000 i ATL, des del 1990.

El cost dels treballadors de l’ACA representa menys del 9% del que es recapta a través del cànon de l’aigua, i pel que fa a ATL menys del 6% del seu pressupost. Per tant, “tocar-los no té res a veure amb millorar la situació econòmica, té a veure amb la política engegada de destrucció de les institucions públiques i de carregar les tintes amb els treballadors” —denuncien els signants del comunicat. “Alhora, impulsar aquestes polítiques —afegeixen— seria repetir el cas recent d’Aigües de Barcelona que va desplaçar el seu centre de decisió de Barcelona a París, sense que ningú no hi pogués dir gairebé res. Això es pot repetir si seguim per aquest camí en algunes parts del cicle integral de l’aigua.”

Per als signants, els drets mumans, com el dret humà a l’Aigua, cal implementar-los amb garanties, de manera que el paper de la ciutadania a través del sistema democràtic hi tingui una veu prioritària. “No podem deixar que el mercat tingui més veu que la ciutadania —diuen—. La situació és greu, l’ACA i ATL són el pal de paller perquè el sistema democràtic sigui l’eina vàlida per decidir en qüestions d’abastament, sanejament i dels nostres rius. Si deleguem aquestes funcions fora de l’esfera de control democràtic, benvinguts a Catalunya SA.”

L’ACA i ATL han de ser “la punta de llança per promoure una gestió pública eficaç, transparent i amb participació ciutadana, per construir la Catalunya que volem per als nostres rius i les polítiques d’abastament i sanejament”.

La gestió mixta en la gestió de l’aigua, no és cap alternativa, és —per als comitès d’empresa d’ATL, l’ACA, Enginyers sense Fronteres, el GDT i Martorell Viu— una privatització encoberta, “debilita el sector públic i legitima el sector privat a impulsar les seves polítiques de mercantilització de l’aigua”.

Per que això no succeeixi, els signants proposen que cal treballar perquè l’ACA i ATL siguin les institucions públiques que proposen, i perquè els municipis gestionin des de l’esfera pública l’aigua i el sanejament, “així Catalunya serà una referència arreu del món en la implementació del dret humà a l’aigua i el aanejament”.

Tot just ara fa un any, l’assemblea general de NNUU aprovava el reconeixement d’aquest dret humà. En aquest període la realitat europea i catalana, estava passant per episodis especialment durs. S’estava consolidant un procés de retorn a la gestió pública de l’aigua, com per exemple a París (cal recordar que a Holanda la gestió de l’aigua és pública per llei). A Berlín la ciutadania exigia, amb més de 600.000 vots a favor, fer públic el recent contracte de concessió entre l’empresa privada d’aigua amb l’Ajuntament. Aquesta privatització havia comportat opacitat en la gestió, i la ciutadania va exigir transparència.

A Catalunya, un jutge declarava, en una sentència, la no existència del contracte de concessió del servei de subministrament entre l’administració competent i l’empresa privada Aigües de Barcelona (Grup Agbar), mesos després que la transnacional francesa Suez Environnement hagués comprat accions del Grup Agbar a “la Caixa”. Gairebé el 80% de la població de Catalunya passava a tenir el seu centre decisió, del servei píblic d’abastament en baixa, a París i el Grup AGBAR acomiadava 194 treballadors i repartia, aquest 2011, entre els seus accionistes 90 M€ de dividends de l’exercici 2010.

Més informació:

Comunicat amb motiu del primer aniversari de la proclamació del dret humà a l’aigua i el sanejament.

Publicat dins de Conflictes, Països Catalans | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Camí de l’aixeta a Barcelona

Diuen que l’aigua és incolora, inodora i insípida però molts usuaris podeu constatar que la majoria de vegades no és així. El gust pot dependre de la font inicial i dels tractaments posteriors.

En el cas de la ciutat de Barcelona, l’aigua prové de les conques hidrogràfiques del Ter, el Llobregat i en menor mesura dels aqüífers Besós (un 2%). A més a més, el juliol del 2009 es va posar en operació la planta dessalinitzadora del Prat de Llobregat amb la idea de fornir un 20% de l’aigua necessària a l’àrea, tot reduint la pressió de les aigües superficials, especialment la del Ter on, durant períodes crítics, el cabal ha estat per sota del cabal de manteniment. En períodes de sequera s’ha proposat el transvassament d’aigües de l’Ebre, del Segre o fins hi tot del nuclear Roine. En la construcció del canal Segarra-Garrigues s’observa una manera d’apropar l’aigua de la conca de l’Ebre cap a l’àrea metropolitana.

Aigües del Ter Llobregat (ATLL) és una empresa pública encarregada de l’abastament d’aigua a l’àrea metropolitana de Barcelona i nou comarques del voltant, el que implica portar aigua a uns 5 000 000 d’usuaris. Les tasques d’ATLL van des de la captació i potabilització de l’aigua fins al transport i l’emmagatzemament als dipòsits municipals. A partir d’aquí serà l’administració local o una empresa subministradora (quan s’ha privatitzat el subministrament) qui s’encarrega de fer-la arribar a l’usuari.

Si observem l’aigua provinent d’aquests dos rius, veurem que és molt diferent. El Llobregat travessa el centre de Catalunya tot incorporant una elevada quantitat de ions i una important càrrega orgànica i microbiològica, que es tracta a l’estació de tractament d’aigua potable (ETAP) del Llobregat localitzada al municipi d’Abrera. L’aigua del Ter presenta una menor concentració salina i la càrrega orgànica i microbiològica és menor,  i es tracta a l’ETAP del Ter, situada a la localitat Cardedeu. L’aigua provinent de l’ETAP del Llobregat i de la dessalinitzadora arriben a l’estació de distribuïdora de Fontsanta, mentre que l’aigua de Ter es distribueix a partir de l’estació de Trinitat. Per tant, diferents parts de la ciutat de Barcelona reben aigua de diferents rius, fet que pot explicar les variacions en el gust. Al març es van acabar les obres d’una canonada d’1,8m de diàmetre i 15 km que vol comunicar ambdues xarxes i augmentar la flexibilitat en el subministrament.

Al riu Llobregat hi ha una altra ETAP localitzada a Sant Joan Despí gestionada per l’empresa privada d’Aigües de Barcelona que també s’encarrega de potabilitzar l’aigua de l’aqüífer del Besós. Aigües de Barcelona és l’empresa que, a més de la potabilització en aquests punts, s’encarrega del transport, la distribució i els anàlisis de qualitat  de l’aigua a la ciutat de Barcelona, així com cobrar la factura. Aquesta empresa és part de la corporació Agbar juntament amb altres empreses com SOREA, una altra empresa encarregada de la distribució de l’aigua en altres localitats catalanes.  El 90% d’Agbar està controlada per l’empresa francesa Suez Environnement (75,01%) i CriteriaCaixa Corp. Suez Envrionnement també controla altres companyies relacionades amb la gestió de l’aigua i de residus a gran part del planeta.

Publicat dins de el Consum, Països Catalans | Etiquetat com a , , , | 5 comentaris