El llac Mono, un ecosistema extrem i en perill

NASA Landsat 7 image. Foto Credit

El llac Mono es troba a la part superior de la Vall del Riu Owen, al costat del Parc Nacional de Yosemite a Sierra Nevada (Califòrnia). Format fa 760.000 anys, és un dels llacs més antics d’Amèrica del Nord. És un llac del tipus endorreic, és a dir, que no té sortida al mar, i això fa que les sals i els metalls quedin retinguts actuant de testimoni dels temps passats. Per aquesta raó presenta una elevada salinitat al voltant de 78 g/L (als oceans és de 31.5 g/L) i una elevada alcalinitat amb un pH de 10.

Aquestes condicions converteixen aquest llac en un ambient extrem, com és el cas de la Mar Morta, i on pocs organismes hi poden sobreviure. Hi trobem espècies que han evolucionat adaptant-se a aquestes condicions i que són molt vulnerables als canvis que puguin afectar aquest ecosistema tan especial. L’aigua del llac està poblada per bacteris i algues microscòpiques que serveixen d’aliment a un petit crustaci (Artemia monica) i a unes mosques alcalines (Ephydra hians). Quan visites el llac, et crida l’atenció la munió d’aquestes mosques que es troben per casi tota la superfície. Aquests animals són osmoreguladors i estan adaptats a expulsar les sals i minerals del seu cos que altrament els serien tòxics. Aquestes mosques són l’aliment clau per les aus que es refugien a les seves dues illes i d’altres aus migratòries que hi fan parada. Antigament les pupes servien d’aliment als indis Kutzadika.

Xarxa tròtfica particular del llac Mono. Extret de la South Tufa A self-guided walking tour of Mono Lake

Xarxa tròfica particular del llac Mono. Extret de la South Tufa A self-guided walking tour of Mono Lake

Mosques alcalines que invadeixen els límits del llac.

Mosques alcalines que envaeixen la riba del llac.

L’aigua subterrània que es drena per la conca aflora a la seva base arrossegant metalls i minerals com el calci. Quan el calci es troba l’elevada concentració de carbonats del llac es generen precipitats de carbonat càlcic que es disposen en forma de xemeneies anomenades tova calcària (en anglès “tufa”). A més és una zona activa geològicament i hi trobem petits cons volcànics que envolten el llac accentuant la particularitat del paisatge.

Toves (tufes) descobertes al baixar el nivell del Llac Mono

Toves (tufes). Particulars construccions de carbonat càlcic característiques del llac Mono

Les toves estaven submergides fins que una vegada més, la set de Los Angeles va començar a divertir l’aigua dels rius que hi confluïen. D’aquesta manera, el nivell d’aigua va començar a descendir fins a un màxim de 14 m de la superfície inicial, perdent la meitat del seu volum i provocant que la salinitat es doblés amenaçant greument els endemismes d’aquest ecosistema tan particular. Les aus es van reduir en un 99% i les illes de l’interior del llac van passar a ser penínsules quedant exposats els nius als depredadors.

Afortunadament, un grup d’ecologistes i el Mono Lake Comittee van emprendre una lluita per la seva recuperació. El 1983 van aconseguir que el Tribunal Superior de Califòrnia proclamés que la sostracció d’aigua danyava l’ecosistema, violant així el dret públic de gaudir del llac i dels seus afluents, drets continguts a la constitució de Califòrnia. I el 1994 el Water Board va sentenciar que calia recuperar el llac, reduint les extraccions de Los Angeles, fins a assolir els nivells que tenia l’any 1963, 8 metres per sota del seu nivell abans de començar-ne a desviar l’aigua. Aquesta victòria ha fet que ara mateix puguem gaudir de l’espectacular paisatge adornat per les tofes, la seva aigua llefiscosa pels carbonats i la seva particular fauna.